El turisme familiar i residencial és una de les fórmules d’activitat turística més conegudes i més utilitzades a la costa catalana. Un dels seus millors exponents és el municipi penedesenc de Calafell. En puc parlar abastament dels seus atractius antics i moderns doncs en porto més de 30 anys estiuejant amb diferent freqüència. Hi ha hagut èpoques, especialment l’escolar, on sumant caps de setmanes i vacances gairebé et passaves la meitat de l’any. N’hi ha hagut d’altres amb estius força curts entre obligacions i viatges. Aquest any he passat una setmana sencera. M’ha servit per comparar el Calafell actual amb el que recordava de petit, a la dècada dels 80 del segle passat. Aquest apunt és també continuació d’haver opinat sobre Calafell. La Penedesfera m’ha fet més accessible l’actualitat d’aquest poble ara, que no pas durant tots aquests anys d’estiueig.
Recordo encara amb ulls infantils la inauguració de la primera rehabilitació del Castell de Calafell. Amb la tornada dels ajuntaments democràtics, la recuperació d’espais comuns i històrics era la tònica a molts pobles i aquest no va ser una excepció. Un cop rehabilitat calia dinamitzar-ho i a Calafell es va optar per la indústria cultural. Hem pogut anar a un concert de percussió i danses africanes a càrrec del grup Akliso.
Ara és molt habitual que hi hagi música a la fresca dels castells amb grups provinents de països llunyans, però fa 30 i 20 anys, africans, per exemple, només els veies a la platja com a venedors ambulants de tot tipus de quincalla. L’esbarjo en aquella època era més modest i gaudir de la Platja omplia bastant. L’oci audiovisual a Calafell tenia dues opcions, el cinema a l’aire lliure del “Pista Platja”,
ara un bloc de pisos que no sé ni on ubicar-ho, o el Cine Iris al carrer del mig o Vilamar, el cinema cobert. Des de que van obrir els multicines al Mas Mel l’Iris continua tancat i malgrat un rètol de projecte de rehabilitació que li han plantat té un aspecte d’abandó claríssim. Un exemple més de cinema i costums de poble, i en aquest cas també d’equipament turístic, arraconat per afegir a la llista de víctimes de la “globalització”. Però la idea de les vacances a una destinació familiar era principalment passar-ho bé amb els amics i el paisatge, tot explorant la natura de la zona. Un dia de pluja no significava més televisió o més partides a la vídeoconsola de l’habitual sinó una ocasió diferent i nova de divertir-se, explorar, etc. En aquesta setmana vam tenir unes pluges fortes d’estiu que va fer anar plena la Riera de la Bisbal, habitualment seca al seu pas pel Vendrell, fins a tallar la carretera a Sant Salvador. Un espectacle imprevist.
Calafell, com la resta de municipis de la Costa Daurada, triplica la seva població durant l’estiu. 
La febre immobiliària ha modificat el seu perfil esgotant el sòl urbà fins a encaixonar una ciutadella ibèrica reconstruïda com si fos un complex d’apartaments més. Sempre he tingut la imatge de Segur de Calafell com una gran urbanització, i ara una petita ciutat. El nucli del Poble és el que més canvis ha tingut els darrers anys però encara conserva importants racons d’autenticitat. 
El que més ha canviat en aquest trenta anys és el nucli de la Platja. Poc queda del poblet de pescadors que va idealitzar Carlos Barral. Sembla que fos ahir quan el veia amb la gorra de capità mentre preníem alguna cosa al Bar Calafell, llavors pràcticament la única terrassa d’aquell sector del passeig. Barral és homenatjat pel monument al pescador amb el seu rostre i el restaurant l’Espineta, regentat per la família i que juntament amb la seva casa-museu, recorden al visitant l’important tradició marinera calafellenca.
Llavors es donaven situacions que ara semblen impossibles, 
com tenir problemes per estendre la tovallola a la platja pel gran espai que ocupaven les barques de pescadors o mirar l’edifici abandonat de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu, ara l’Hotel Spa Le Meridien Ra, davant una platja quasi deserta i allunyada dels apartaments. A Calafell la discoteca d’estiu va néixer, créixer i morir, exemplificada en la discoteca Vip’s, al carrer de les discoteques o Monturiol. Ja porta uns quants anys tancada i els locals del voltant no han agafat de cap manera el testimoni ni tenen res a veure amb l’ambient que hi trobaves. 
Ara tot s’ha estandaritzat i un cop a dins d’aquests establiments ja no saps si ets a Barcelona, a la costa o a la muntanya. Aquests espais han perdut caràcter i en el cas de Calafell fins i tot es van tornar perillosos. Per tal de retornar la confiança del turisme familiar l’Ajuntament es bolca ara en els millors clients d’aquest, la gent gran. Sinó veieu l’activitat que ens vam trobar al Passeig Marítim per a un grup mentre esperaven als regidors de Turisme i de Cultura, segons va dir la dinamitzadora.
La vila de Calafell té clar que s’ha de apostar per oferir cada cop mes serveis al turista, però serà possible sense perdre l’identitat?
Technorati Tags: Calafell, Baix Penedès, Costa Daurada, vacances, turisme, platja, sol, autenticitat, identitat
Compartir
Etiquetes:autenticitat, Baix Penedès, Calafell, Costa Daurada, identitat, platja, sol, Turisme, vacances
Ara que es compleixen 
